A una de les escenes més memorables d’aquell film de culte de Michelangelo Antonioni, Blow up (1966), el protagonista descobria un enigmàtic crim a base d’ampliar i explorar unes fotografies realitzades a un parc públic. Penetrant el gra cada cop més gruixut d’unes imatges cada cop més imprecises, paradoxalment, tractava d’arribar a una major clarividència i aspirava a descobrir el detall i la lògica que donaria sentit a un esdeveniment fugaç que havia passat, fins a aquell moment, desapercebut. Aquest model d’interpretació visual de la realitat mitjançant la imatge i la seva penetració s’ha convertit, avui, en un tòpic. El veiem a moltes obres de ficció i entreteniment. La possibilitat de projectar de manera quasi indefinida el moviment de l’anomenat zoom es recolza ara no en el gra de la pel·lícula fotogràfica sinó en el píxel de la imatge digital.
Davant l’aclaparadora, narcotitzant, fascinadora i/o estimulant (triïs l’opció amb la que se senti més identificat) alut d’imatges que acompanyen la nostra quotidianitat, Rasmus Nilausen (Copenhague, Dinamarca, 1980) es planteja la seva pròpia estratègia d’assimilació. El seu procediment consisteix, substancialment, segons paraules seves, en “sel·leccionar i reorganitzar” les imatges. A partir d’aquí, emergeixen significats nous, ocults.
La seva proposta per aquesta exposició tracta sobre el sentiment d’incapacitat, sobre el descobriment dels límits i les limitacions de l’artista o de l’home contemporani, malgrat la creença en l’omnipotència de la creativitat o la ubiqüitat de les imatges que formen part dels prejudicis de la nostra peculiar fase de la modernitat. Així, converteix en figura al·legòrica al protagonista de Belly of an architect (1987), de Peter Greenaway, estripat entre l’entusiasme i l’abatiment davant l’autoritat de la Roma clàssica o de l’avantguarda visionària de Louis-Etienne Boullée. I el pintor actual es trobaria en la mateixa situació.
La pintura li serveix a Nilausen per a fer la seva pròpia enquesta detectivesca a partir d’un fotograma de Blow up. Serà doncs aquest el llenguatge possible per a un endinsament, tant subtil com condemnat al fracàs, en la imatge del món? L’exercici de Nilausen, culte i popular alhora, obra una escletxa per a reflexionar-hi.
Àlex Mitrani